Parlem amb Isabel-Clara Simó

Ens trobem amb Isabel-Clara Simó a la Plaça de l'Ajuntament, un espai amb molt de significat per a ella. La veiem notablement emocionada, hi ha un cercle que l'envolta i ens és complicat arribar fins on està ella. Asseguda en una cadira on descansa després de signar, veiem una taula plena de regals personals: un parell de rams de flors, fotos impreses de gent que la coneix des de fa anys i una pila de llibres. Entre la gent ens veu, ens fa que vinguem amb la mà i compartim una breu estona entre tanta expectació per escotar-la.

Isabel no deixa de mirar cada racó de la Plaça de l'Ajuntament de València. Ha canviat tot molt i mai hauria imaginat que seria la gran protagonista d'un esdeveniment com aquest. Els anys passen i han anat en pro de la nostra llengua, permetent actes com el que han organitzat.

Hi ha hagut molts escriptors que han passat per allí, però és el seu moment. No tots reben un homenatge per la seva trajectòria, i no és per a menys. Ens conta, entre rialles de complicitat, que aquest premi només vol dir que s'ha fet bella. Això no obstant, abans del seu lliurament Gemma Pasqual fa esment d'alguns dels molts premis que ha guanyat, i tothom (fins i tot ella) s'adona que a banda de fer-se bella, s'ha consagrat com a referent de la literatura catalana.

Parlem d'ella sobre "El Krank", la seva darrera novel·la i la primera en l'àmbit juvenil. Ens conta com és de difícil adaptar-se al registre d'un adolescent, sobretot amb el tall generacional entre la societat actual. Comparem, amb nostàlgia, allò que feien a la seva infantesa i el que es fa ara, i ens parla del treball de rerefons que hi ha quan parles per boca d'un adolescent. A "El Krank", el protagonista detesta el seu pare. En canvi ella l'idolatra. Seria incapaç de dir res dolent dels seus familiars, alguns d'ells presents mentre parlem amb ella.

Isabel marxa a fer una xarrada a l'escenari principal de la Plaça del Llibre. Plena de gom a gom, la gent demana silenci en veure com la degana de les Lletres Catalanes seu a la butaca. Són moments de felicitat per a l'escriptora que acaben amb un detall que la va marcar. En acabar, un home agafa el micròfon i hi diu: "Jo no tinc cap pregunta, només agrair-te que gràcies a tu vaig descobrir que els valencians podíem llegir en valencià".